Perseo y las estrellas

Acrisi, rei d'Argos, tenia una filla molt fermosa anomenada Dànae. Però un oracle el va avisar que el fill de la seva filla li causaria la mort. Així és que Acrisi va tancar Dànae en una soterrani protegit per portes de bronze.
Només Zeus va poder-hi entrar, després de convertir-se en una pluja d'or, en una de les seves habituals transformacions amb les quals seduïa les seves amants. Zeus i Dànae es van unir i Dànae va concebre Perseu. Llavors Acrisi va abandonar mare i fill en una barca a la deriva sense menjar ni aigua perquè morissin.
Tanmateix van arribar a l'illa de Sèrifos, on els va recollir Dictis, un pescador germà del rei Polidectes
Amb el temps Perseu va fer-se un home i el rei va començar a molestar Dànae amb insistents proposicions de matrimoni. Dànae, amb el suport del seu fill, s'hi negava. Per desfer-se d'aquell obstacle, Polidectes va desafiar Perseu a matar la Medusa i portar-n'hi el cap com a prova. El noi, sense pensar-s'ho gaire, va acceptar el repte.
La Medusa era una de les tres Gòrgones, monstres amb ales i unes urpes i uns ullals terrorífics i amb una cabellera de serps verinoses. Però la seva arma més terrible era la seva mirada, que convertia els homes en pedra. Zeus, sabent que tot sol el seu fill no se'n sortiria, va demanar als altres déus que l'ajudessin. Hades li dóna un casc amb el poder de fer tornar invisible, Hermes unes sandàlies alades i una falç, i Atena un escut tan brunyit que reflectia com un mirall, amb l'advertiment que mirés sempre la Medusa a través de l'escut i no directament.
Perseu arribà al mont Atlas, on vivien les Gracies, germanes de les Gòrgones, que tenien només un ull i una dent per a totes tres. Perseu els els prengué i abans de tornar-los va exigir que li indiquessin el camí cap a la Medusa.
Un cop se n'hagué assabentat, anà a la terra dels Hiperboris, a l'extrem nord del món, on vivien les Gòrgones en una cova entre les figures petrificades de les seves vítimes. Perseu les va trobar dormint i es va anr acostant a la Medusa a poc a poc, d'esquena mirant enrera a través de l'escut.
Quan tingué la Medusa a seu abast, el noi, sense girar-se, li tallà el cap. Del contacte de les gotes de sang de la Medusa amb la terra, va néixer Pegas, el cavall alat. Perseu va córrer a guardar, amb l'ajut de l'escut encara, el cap de la Medusa dins un sarró de roba gruixuda, ja que, morta i tot, la seva mirada no havia perdut el seu poder petrificador. Després, amb les sandàlies alades i el casc d'Hades, se'n va poder anar a gran velocitat i sense que el veiessin les altres Gòrgones.
Perseu tornava volant sobre el nord d'Àfrica quan veié el tità Atlas sostenint el món, càstig que Zeus li imposà per sempre quan va encapçalar la revolta dels titans contra els déus olímpics. Perseu tingué pietat del seu sofriment i el tornà pedra amb el cap de Medusa, convertint-lo així en la cadena muntanyosa encara avui anomenada Atlas.
Més endavant trobà, encadenada nua a un penya-segat sobre el mar, una jove bellíssima. Perseu l'alliberà i li oferí la capa per cobrir-se.
La noia es presentà com a Andròmeda, filla de Cefeu, el rei d'Etiòpia. La seva mare, Cassiopea, havia dit sovint que tant ella com la seva filla eren més formoses que les Nereides, nimfes del mar.
Aquestes, enutjades, s'havien queixat al seu senyor, Posidó, el qual havia enviat un monstre a desolar Etiòpia. Solament hi havia una manera d'aplacar la ira de Posidó, segons un oracle consultat: que el rei sacrifiqués la seva filla al monstre. Quan la noia acabà d'explicar la seva història a Perseu, el monstre sortí del mar.
Perseu, gràcies als dons dels déus, va aconseguir matar-lo i va demanar casar-se amb ella. Però s'hagué d'enfrontar amb Fineu, un oncle d'Andròmeda, que la pretenia i que Perseu transformà en pedra tan sols ensenyant-li el cap de la Medusa. Finalment, el rei, en agraïment, li donà la mà de la seva filla.